Amb motiu de la celebració del 9 d’Octubre Villena.net ha entrevistat a Josep Miquel Martínez, portaveu de diferents plataformes reivindicatives i membre del Col•lectiu Serrella. Al llarg de la conversa s'aborden temes com ara la relació entre Villena i els pobles veïns, així com l’ús del valencià en la nostra localitat.Josep Miquel Martínez té 42 anys. Viu i treballa a Banyeres de Mariola, té dos fills i és dissenyador gràfic. Dins del Col•lectiu Serrella s’encarrega de la maquetació de la revista Barcella. Com a membre del Col•lectiu ha participat en diferents plataformes, com la que s’oposava a la construcció d’una central tèrmica entre Beneixama i Banyeres, o la coordinadora que lluita contra el projecte d’una macrourbanització entre Banyeres i Bocairent. Entre d’altres coses, li preocupa la vertebració comarcal d’uns pobles que es troben enmig dels interessos o el desinteressos de les ciutats més grans que els envolten, com Villena, Alcoi o Ontinyent. L’entrevista, feta mitjançant l’Internet, aborda estos i altres temes.
¿Què és el Col•lectiu Serrella?
És un grup format per un centenar de socis i sòcies que desde 1995 preten crear debats crítics sobre qüestions que afecten la societat valenciana i especialment als ciutadans de les comarques de la Mariola. Ens interessen temes com la integració cultural, l’arrelament familiar i social, la marginalitat, les migracions, la xenofòbia o l’arrasament dels recursos naturals del nostre territori.
La revista Barcella, que edita el Col•lectiu Serrella, ha arribat ja al número 28. ¿Quina funció té aquesta publicació i com ha estat possible mantenir-la durant tant temps?
Es manté des de 1997 perquè és molt important que existisca una revista que conte «les altres coses que passen» . Barcella mai no ha rebut cap subvenció de l’Ajuntament de Banyeres i això ens permet fer la publicació que realment volem i ser «políticament incorrectes» quan cal. És una publicació quadrimestral que té la funció de proporcionar material per a la reflexió més pausada sobre els principals temes que ocorren al nostre territori.
A banda es dóna la circumstància que a Banyeres es pot trobar el diari Información, mentre a Bocairent, que només dista deu quilòmetres, es distribueix Levante o Las Provincias. És prou curiós que a Banyeres pugues comprar diaris amb les notícies ocorregudes a Catral, però no pugues trobar les que passen a Bocairent o a Ontinyent. Nosaltres no trobem cap lògica a aquesta situació i pensem que els interessos dels pobles que envolten la Mariola són molt semblants. Si Barcella s’ha mantingut tant temps –a pesar que ningú cobra per fer el treball que fa– és perquè existeixen unes raons molt fortes de supervivència cultural.
Potser l’activitat anual més important del vostre col•lectiu és el sopar del Nou d’Octubre on anuncieu els vostres Reconeixements a l’ús social del valencià. Parla'ns un poc d'això.
Enguany celebrem la XI edició del sopar del Nou d’Octubre. Es tracta d’un sopar de germanor que aprofitem per a fer una tertúlia dels temes més variats. Pel sopar han passat convidats tan diversos com Alfons Llorenç, antropòleg, periodista i historiador; Carlos de Aguilera, membre de la Junta Rectora d’Adena, Vicent Cardona, director de la revista Saó; Juan Luis Albors, director del Parc Natural de la Font Roja, o Enric Sòria, poeta, assagista, col•laborador habitual d’El País i l’Avui. Els Reconeixements que entreguem són un modest d’agraïment del Col•lectiu Serrella a les institucions, associacions o empreses que creuen que es pot utilitzar el valencià en tots els àmbits on desenvolupen la seua tasca de la manera més natural i sense cap complex ni prejudici lingüístic.
En aquell article titulat "Sobre Villena, l’Alt Vinalopó i els villenencs", abordaves, entre altres temes, la paradoxa d’una població, Villena, que anhela ser un autèntic cap de comarca però que no acaba d’acceptar les característiques pròpies de les poblacions més menudes que l’envolten, en particular la utilització del valencià...
En aquest article jo afirmava que, mentre Alcoi ens segueix ignorant a la resta de pobles de l’Alcoià, un altre cas ben diferent és el de Villena i la seua batalla per annexionar –de facto– tots els pobles que pot a l’Alt Vinalopó. Pense que aquesta situació no tindria res de cridaner si no portara aparellada una paradoxa. I és que, la majoria d’aquests veïns villenencs que «tant ens volen», perden tota l’estima per les nostres persones quan passem a temes de llengua o d’identitat col•lectiva. En una ciutat solidària com Villena que té grup propi d’Amnistia Internacional o que fa tots els anys campanyes pels drets del poble saharauí, sorprén que hi haja villenencs que no volen ni sentir parlar dels drets lingüístics de les persones que viuen al seu costat.
Per a mí, és lícit que Villena vulga augmentar el recompte d’habitants per a pressionar l’Administració i demanar més infraestructuras, però no es pot voler el benefici comercial alhora que se li nega al client una cosa tan bàsica com utilitzar el seu nom propi. Perquè és quasi imposible que algú que anota el teu nom a un comerç, un restaurant o una empresa de Villena. També l’Ajuntament de Villena es va negar a escriure «Banyeres de Mariola» en valencià en la placa del carrer que va inaugurar. Per descomptat que hi ha villenencs que no tenen eixa actitud i són molt més oberts, però hem d’admetre que encara són una minoria i una excepció.
¿Quins elements d’unió i desunió trobes entre Villena i les poblacions valencianoparlants del seu entorn?
Espere que els alumnes –exempts de l’assignatura de valencià– de l’institut de Villena ja no diguen, com ens deien als banyerencs d’aquella època, «háblame en cristiano». La qüestió és que, si els villenencs són valencians per voluntat pròpia, no s’entén la beligerància que demostren envers la llengua identitària dels valencians. Una altra cosa és que no vulguenVillena en valencià, és habitual veure males cares per haver tingut «l’atreviment» d’emprar una llengua que –solen dir– no entenen.
Costa d’assumir que molts villenencs estudien l’anglés o el francés a les escoles alhora que no volen sentir parlar el valencià als seus veïns que es relacionen amb ells tots els dies. Si es fa una negació reiterada a la identitat d’altres cultures és perquè els prejudicis pesen massa. Tant de bo amb l’educació de les noves generacions es puga desactivar aquesta situació viciada per què el saber comunicar-se amb més llengües siga un valor i no un desmèrit. Si no superem un tema tan bàsic com el respecte dels drets lingüístics dels ciutadans, no podem passar a abordar altres temes i estratègies comunes que interessen tant a Villena com als pobles del seu entorn.
pertànyer al País Valencià. Si és aquest el cas, estic segur que ningú vol retenir ningú contra la seua voluntat. Si la llengua pròpia de Villena és el castellà, com la pròpia de Banyeres és el valencià, ¿per què un ciutadà de Villena ens pot parlar a nosaltres en la seua llengua (oficial) però nosaltres no podem parlar-los a ells en la nostra llengua (oficial)? Si es fa la prova d’adreçar-se a alguna empresa o servei de ¿Quin paper consideres li correspon a Villena respecte a les localitats valencianes veïnes?
En primer lloc, hauria d’abandonar la idea d’anexionar a l’Alt Vinalopó els pobles que han estat històricament en altres comarques. Tant Biar com Banyeres de Mariola, la Canyada, el Camp de Mirra o Beneixama han estat de l’Alcoià. Això no lleva que es puguen tindre unes bones relacions de veïnat sense que Villena invente una capitalitat de comarca que mai ha existit per a aquests pobles. D’altra banda, cada localitat té les seues estratègies pròpies per atreure cap als seus comerços i negocis la gent d’altres localitats properes. I Villena ha demostrat que això ho sap fer prou bé.
¿Com creus que el Nou d’Octubre podria ser una data rellevant per a la reivindicació i celebració de tots els valencians, independentment de la seua tradició cultural i lingüística?
Ara per ara és prou indestriable la paraula reivindicació i la paraula llengua. Molts dies acabes fart i cansat de demanar una cosa tan bàsica com que et respecten l’opció de viure en ta casa en la teua llengua pròpia. I encara et desanimes més quan veus el poc que hem avançat
en els darrers vint-i-cinc anys pel que fa a algunes actituds de respecte a les opcions de l’altre. El dia que no calga reivindicar res perquè visquem en una societat «normal», seré el primer en alegrar-me, en celebrar-ho i en dedicar el meu temps a altres coses més reconfortants.
No hay comentarios:
Publicar un comentario